Des de ben petit he tingut la gran sort de sortir a la muntanya. Primer amb la família anàvem a una masia que tenien llogada els pares al Montnegre i a partir dels 6 anys amb el club Unió Excursionista de Catalunya, UEC.
El meu pare em va transmetre un gran respecte per la natura i per la propietat privada.
Tot i que en aquell moment no se l’anomenava d’aquesta manera, la filosofia LEAVE NO TRACE, passar sense deixar traça, va formar part de la meva educació.
Quan van llogar la masia estava molt atrotinada, buida des de feia anys, i no disposava de cap tipus de servei, aigua corrent ni llum. Per anar a cagar agafàvem una aixada, buscàvem un raconet tranquil fèiem un forat, cagàvem a dins i el tapàvem. El paper també quedava soterrat. L’entorn restava net, endreçat i adobat.
També ens va ensenyar a no llençar papers ni cap tipus de brossa a la muntanya (ni a ciutat), però també a recollir la brossa que altres havien “oblidat” . A gaudir de la natura en estat pur i mantenir l’entorn tal com ens el trobàvem o millor si era possible, a poder redescobrir cada racó com si fóssim els primers en arribar-hi.
Petits matisos passaven desapercebuts, com el paper de vàter enterrat o les burilles dels cigarrets, ben apagades, que quedaven dissimulats
El respecte per la propietat privada també m’ha marcat tota la vida. La MUNTANYA TÉ AMO. La muntanya no és de tots, i el que la conforma tampoc. Sigui d’un particular o sigui públic, llaurat o bosc emmaranyat, cingle, riu, argelagar, plana o aiguamoll.
No sortir dels camins, no aixafar els sembrats, no saltar tanques ni cadenes… I si per algun motiu és imprescindible fer-ho amb cura, altre cop, sense deixar traça
La muntanya i la natura en general no és un parc temàtic on tot està permès!